dimarts, 17 de gener del 2017

Philippe Jaccottet (19)

NINFA

En ce jardin la voix des eaux ne tarit pas,
est-ce une blanchisseuse ou les nymphes d'en bas,
ma voix n'arrive pas à se mêler à celles
qui me frôlent, me fuient et passent infidèles,
il ne me reste que ces roses s'efleuillant
dans l'herbe où toute voix se tait avec le temps.

Les nymphes, les ruisseaux, images où se
complaire !
Mais qui cherche autre chose ici qu'une voix claire, une fille cachée?
Je n'ai rien inventé : voici le chien qui dort, les oiseaux rassemblés, les ouvriers courbés devant les saules frêles brûlant comme des feux; la servante les hèle
au bout de la journée...
La leur et ma jeunesse s'usent comme un roseau, à la même vitesse, pour nous tous mars approche...
Et je ne rêvais pas quand j'entendis, après si longtemps, cette voix me revenir du fond de ce jardin, l'unique, la plus douce dans ce concert...
« — ô
Dominique !
Jamais je n'aurais cru te retrouver ici, parmi ces gens... —
Tais-toi.
Je ne suis plus ceci que je fus... »
Je la vis saluer avec grâce nos hôtes, puis s'en aller comme les eaux s'effacent, quittant le parc, alors que le soleil se perd, et c'est déjà vers les cinq heures, dans
l'hiver.
                                              Philippe Jaccottet
NIMFA
A aquest jardí la veu de les aigües no s'eixuga,
és una emblanquinadora o les nimfes d'en avall,
la meva veu no arriba a mesclar-se amb aquelles
que em passen arran, se m'escapen i se'n van infidels,
no em queden més que roses esfullat-se
a l'herba on tota veu amb el temps calla.
____
Les nimfes, els rierols, imatges en què
complaure's!
Però aquí qui hi busca altra cosa que una veu clara, una al·lota amagada?
Jo no he inventat res : heus ací el ca que dorm, els ocells aplegats, els obrers encorbats
davant dels salzes febles bleint com foc; la serventa els crida
a l'acabament del dia...
La d'ells, la meva joventut s'usen com un canyís, a la mateixa velocitat,
per a tots nosaltres març s'apropa...
I jo no somiava quan vaig sentir, després de tant de temps, aquesta veu que tornava cap a mi des del fons d'aquest jardí, l'única, la més dolça d'aquest concert...
"-oh
Dominique!
Mai m'hauria cregut de tornar a trobar-te aquí, entre aquesta gent...-
Calla.
Ja no sóc el que vaig ser..."
La vaig veure saludar amb gràcia els nostres hostes, després anar-se'n com les aigües s'arraconen, abandonant el parc, mentre el sol va perdent-se, i ja són cap a les cinc, a l'hivern.
                                                                Ph.J.
                                          (Versió catalana: BRG)
Imatge relacionada
Fotografia: Michael Vaccaro (Dominique Sanda, 1971)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada