dimarts, 31 de gener de 2017

Notes de dietari (75)

El millor
d'acabar
el gener
serà que
el febrer
ve després
i comença.
             BRG
             31-I-2017

foto de Bartomeu Ribes Guasch.
Fotografia: BRG

dilluns, 30 de gener de 2017

Haikú (7)

DOPPIO HAIKU

se succhio, appena,
le tue minime labra,
e ti degusto,

molle mandragora,
mi è viagra, a me, il tuo miele,
rosato e pallido:

                             Edoardo Sanguineti
                             (giugno 1998)

DOBLE HAIKÚ

és si just xuclo
els teus molt mínims llavis,
i així et degusto,

suau mandràgora,
mel teva, jo i viagra,
rosada i pàl·lida.

                            E.S.
                            (juny 1998)
                  (Versió catalana : BRG)

Andy Warhol (Llavis, 1975)

diumenge, 29 de gener de 2017

Haikú (6)

¿Es un imperio
esa luz que se apaga
o una luciérnaga?

                         Jorge Luis Borges

És un imperi
la llum que ara s'apaga
o una lluerna?

           (Versió catalana : BRG)

jorge luis borges biografia

Philippe Jaccottet (34)

QUE LA FIN NOUS ILLUMINE

Sombre ennemi qui nous combats et nous resserres, laisse-moi, dans le peu de jours que je détiens, vouer ma faiblesse et ma force à la lumière : et que je sois changé en
éclair à la fin.
Moins il y a d'avidité et de faconde en nos propos, mieux on les néglige pour voir jusque dans leur hésitation briller le monde entre le matin ivre et la légèreté
du soir.
Moins nos larmes apparaîtront brouillant nos yeux et nos personnes par la crainte garrottées, plus les regards iront s'éclaircissant et mieux les égarés verront les
portes enterrées.
L'effacement soit ma façon de resplendir, la pauvreté surcharge de fruits notre table, la mort, prochaine ou vague selon son désir, soit l'aliment de la lumière
inépuisable.
                                                  Philippe Jaccottet

QUE LA FI ENS IL·LUMINI
Fosc enemic que ens combats i ens estrenys, deixa'm, aquests pocs dies que m'assosseguen, confessar-li la meva feblesa i la meva força a la llum : i que em transformi a la fi en llampec.
Quanta menys avidesa i facúndia hi ha en els nostres propòsits, millor els negligim per a veure fins en la seva indecisió brillar-hi el món entre el matí embriac i la lleugeresa del vespre.
Tant menys les nostres llàgrimes apareguin barrejant els nostres ulls i les nostres persones pel temor garrotats, més les mirades aniran aclarint-se i millor els esgarriats veuran les portes enterrades.
Que l'esborrament sigui la meva manera de resplendir, la pobresa sobrecarrega de fruita la nostra taula, que la mort, propera o vague segons el seu desig, sigui l'aliment de la llum inesgotable.
                                                       Ph.J.
                                             (Versió catalana : BRG)

Resultat d'imatges de els set actes de misericòrdia caravaggio
Michelangelo Merisi, El Caravaggio (Els set actes de misericòrdia, 1607)

dissabte, 28 de gener de 2017

Annabell Manjarrés Freyle (2)

Una soledad anfibia
Una mañana puede desprender
las cáscaras de la que ayer suspiró y lamentarse bajo las sábanas.
Se pone de pie una máquina de carne sin el fantasma orgulloso,
renunciando al sueño unos minutos más
bajo las sábanas, bajo el tapete, bajo una culpa desconocida.
Al lado, en la mesa de noche,
una tacita sin te ni tinto te abre los brazos y dice:
“Sube la roca hasta lo más alto, pequeña Sísifo”.
Sabes que a nadie servirá ver una roca en la cima
pero los dioses obligan.
Sobrescribir tu nombre encerrándolo en un círculo
no devolverá a la que ayer suspiró.
Tu nombre es tu vestido,
tu apellido, tu chaqueta:
Annabell Desnuda Manjarrés Freyle.
Y, por supuesto, tus zapatos no son tu destino,
pero pueden andarlo.
Has visto adormecer el tiempo,
oh sí que lo has visto:
el cuerpo virar hacia un rincón,
en el intento de reconstruir los discursos de la que ayer suspiró.
Y quien hoy suspira suplica dormir todas las ganas de volver
y adormecer el deseo infantil
proyectado en sábanas acogedoras
e ilusiones portátiles.
Sería más fácil acostumbrar el deseo a lo próximo o aniquilarlo
para que los días de agua o de tierra sean excelentes.
Tender la cama, en todo caso,
será como vestir el nombre
de quien a solas recibe tu cuerpo.

                                           Annabell Manjarrés Freyle

Una solitud amfíbia

Un matí pot desprendre
les escloves de la que ahir va sospirar i lamentar-se sota els llençols.
Es posa dreta una màqina de carn sense la fantasma orgullosa,
renunciant al somni uns minuts més
sota els llençols, sota el tapet, sota una culpa desconeguda.
Al costat, a la tauleta de nit,
un tassó sense te ni vi negre t'obre els braços i diu:
"Puja la roca fins al més amunt, petita Sísif".
Saps que a ningú li servirà veure'n una roca al cim
però els déus obliguen.
Sobrescriure el teu nom tancant-lo dins d'un cercle
no farà tornar la que ahir sospirava.
El teu nom és el teu vestit,
el teu llinatge, la teva jaqueta:
Annabell Nua Manjarrés Freyle.
I, per descomptat, les teves sabates no són e teu destí,
però poden caminar-lo.
Has vist endormiscar-se el temps,
oh sí que l'has vist:
el cos virar cap a un racó,
en l'intent de reconstruir els discursos de la que ahir sospirava.
I qui avui sospira suplica de fer consdormir totes les ganes de tornar
i d'endormiscar el desig infantil
projectat a llençols acollidors
i a il·lusions portàtils.
Seria més fàcil avesar el desig que és proper o anihilar-lo
per tal que els dies d'aigua o de terra sigui excel·lents.
Estirar el llit, en tot cas,
serà com vestir el nom
de qui en solitud rep el teu cos.

                                                       A.M.F.
                             (Versió catalana: BRG)

Fotografia: Zach Weston (Al llindar)


Haikú (5)

kono michi wa
yuku hito nashi ni
aki no kure
M. BASHŌ

Este camino

ya nadie lo recorre
salvo el crepúsculo.

Versión de OCTAVIO PAZ

El camí, el veus?,
ara ningú el recorre,
tret del crepuscle.

Versió catalana . BRG

foto de Bartomeu Ribes Guasch.
Fotografia : BRG

divendres, 27 de gener de 2017

Haikú (4)

Poeta. L'home.
Sóc encar qui vol néixer.
Foc i mesura.
                     
                   Agustí Bartra

Resultat d'imatges de Agustí bartra

Haikú (3)

Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense trair-me?

                     Joana Raspall

Fotografia ; BRG

Haikú (2)

Humil, la idea
s'empetiteix en forma
de mot, per dar-se.

                     Joana Raspall

Fotografia : BRG

Haikú (1)

Peut-on traduire le haïku? Non.
Doit-on traduire le haïku? Qui.

                                            Yves Bonnefoy (1923-2016)

Podem traduir l'haikú? No.
Hem de traduir l'haikú? Sí.

Imatge relacionada

Philippe Jaccottet (33)

SUR LES PAS DE LA LUNE

M'étant penché en cette nuit à la fenêtre,
je vis que le monde était devenu léger
et qu'il n'y avait plus d'obstacles.
Tout ce qui
nous retient dans le jour semblait plutôt devoir
me porter maintenant d'une ouverture à l'autre
à l'intérieur d'une demeure d'eau vers quelque chose
de très faible et de très lumineux comme l'herbe :
j'allais entrer dans l'herbe sans aucune peur,
j'allais rendre grâce à la fraîcheur de la terre,
sur les pas de la lune je dis oui et je m'en fus...
                                             Philippe Jaccottet

SOBRE LES PASSES DE LA LLUNA
Acotant-me aquesta nit a la finestra,
he vist que el món s'havia tornat lleu
i que ja no hi havia més obstacles.
Tot el que
ens reté durant el dia, semblava més aviat que ara havia
de portar-me, des d'una obertura a l'altra,
cap a l'interior d'un estatge d'aigua, envers qualsevol cosa
molt dèbil i molt lluminosa com l'herba:
anava a ficar.me dins l'herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
sobre les passes de la lluna dic que sí i se me'n fot...
                                                      Ph.J.
                                        (Versió catalana : BRG)
Neil Armstrong
Neil Armstrong amb el seu vestit d'entrenament Gemini G-2C

dijous, 26 de gener de 2017

Philippe Jaccottet (32)

VIATIQUE

Oiseau sorti de la forge
Dans la poussière de l'après-midi dans l'odeur du fumier dans la lumière de la place
Puisses-tu seulement
l'avoir vu sans le comprendre
avant de changer de village
N'était-ce pas l'indestructible?
Monde né d'une déchirure apparu pour être fumée!
Néanmoins la lampe allumée sur l'interminable lecture
                                             Philippe Jaccottet

VIÀTIC
Ocell sortit de la farga
Dins la pols de la tarda dins la pudor del femer dins la llum de la plaça
Puguessis tu tan sols
haver-lo vist sense comprendre'l 
abans de canviar de poble
No era això l'indestructible?
Món nascut d'un esquinç aparegut per a ser fumarel·la!
Tanmateix la llàntia encesa sobre la interminable lectura
                                                           Ph.J.
                                            (Versió catalana : BRG)
Fotografia: Emilien Urbano (Al-Malikiyah, Síria)

dimecres, 25 de gener de 2017

Philippe Jaccottet (31)

VŒUX

I
J'ai longtemps désiré l'aurore
mais je ne soutiens pas la vue des plaies
Quand grandirai-je enfin?
J'ai vu la chose nacrée : fallait-il fermer les yeux?
Si je me suis égaré conduisez-moi maintenant heures pleines de poussière
Peut-être en mêlant peu à peu la peine avec la lumière avancerai-je d'un pas?
(A l'école ignorée
apprendre le chemin qui passe
par le plus long et le pire)
II
Qu'est-ce donc que le chant?
Rien qu'une sorte de regard
S'il pouvait habiter encore la maison à la manière d'un oiseau qui nicherait même en la cendre et qui vole à travers les larmes!
S'il pouvait au moins nous garder jusqu'à ce que l'on nous confonde avec les bêtes aveugles!
III
Le soir venu rassembler toutes choses dans l'enclos
Traire, nourrir
Nettoyer l'auge pour les astres
Mettre de l'ordre dans le proche gagne dans l'étendue comme le bruit d'une cloche autour de soi
                                                Philippe Jaccottet

VOTS
I
Durant molt de temps he desitjat l'aurora
però no sé aguantar la visió de les plagues
Quan em faré gran?
He vist la cosa nacrada: calia aclucar els ulls?
Si em vaig esgarriar dugueu-me ara hores plenes de pols
Tal vegada mesclant la pena amb la llum avançaré un pas?
(A l'escola ignorada
aprendre'n el camí que passa
per la banda més llarga i pitjor)
II
Què és, doncs, el cant?
Res altre que una mena de mirada
Si pugués habitar encara la casa a la manera d'un ocell que niua també a la cendra
i que vola a través de les llàgrimes!
Si pugués com a mínim resguardar-nos fins que se'ns confongués amb les bèsties cegues!
III
El vespre encertat reunir totes les coses a la closa
Munyir, nodrir
Rentar l'abeurador per als astres
Posar ordre en el proper fa guanyar en l'extensió com el brogit d'una campana 
al voltant de si mateixa
                                              Ph.J.
                               (Versió catalana: BRG)
Fotografia: Gustave Roud (Interior d'una masia amb taula, flors i un gat)


dimarts, 24 de gener de 2017

Notes de dietari (74)

Fugir i tornar a fugir.
Després, caldrà amagar-se.
El rostre, que no el vegin,
que serveixi de rés
a l'hora de resar
sense i amb les paraules.
Silenci blanc de por
que està a l'expectativa.
Silenci guanyador
del bon millor silenci.
Essència només
i fred gener de néixer
la mort que sols revifa
l'amor plantat dins terra.

                                   BRG
                                   24-I-2017
Kettledrummer, 1940
Paul Klee (Kettledrummer, 1940 - Bullidor-bateria)



Philippe Jaccottet (30)

Voilà que désormais
toute musique de jadis lui monte aux yeux
en fortes larmes:

"Les giroflées, les pivoines reviennent,
l'herbe et le merle recommencent,
mais l'attente, où est-elle? Où sont les attendues?
N'aura-t-on plus jamais soif?
Ne sera-t-il plus de cascade
pour qu'on en serre de ses mains la taille fraîche?

Toute musique désormais
vous bâte d'un faix de larmes."

Il parle encore, néanmoins,
et sa rumeur avance comme le ruisseau en janvier
avec ce froissement de feuilles chaque fois
qu'un oiseau effrayé fuit en criant vers l'èclaircie.

                                          Philippe Jaccottet
                                          (Pensées sous les nuages)

Heus aquí que d'ara endavant
qualsevol música d'antany li puja als ulls
amb fortes llàgrimes:

"Els giroflés, les peònies fan goig,
l'herba i la merla hi tornen,
però l'espera, on és? On són les esperades?
No tindrem mai més set?
No hi haurà altra cascada
on estrènyer-ne amb les seves mans el rebrot fresc?

Qualsevol música d'ara endavant
us apallissa amb un feix de llàgrimes."

Ell encara parla, tanmateix,
i la seva remor avança com el rierol al gener
amb aquesta rebregada de fulles cada vegada
que un ocell espantat fuig cridant cap a la clariana.

                                              Ph.J.
                                              (Pensaments sota els núvols)
                                              (Versió catalana: BRG)

Giroflée arbustive - Erysimum bowles mauve
Fotografia: promessedefleurs.com (Arbust de Giroflé)


dilluns, 23 de gener de 2017

Philippe Jaccottet (29)

SOLEIL D'HIVER

Le bas passage du soleil aux mois d'hiver sur l'écorce des chênes à cette heure t'est découvert : le bois éclaire, non point brûle, mais révèle,
immobile, sans trop d'éclat, sans étincelles, tel peut-être un visage qui ne parle point s'il affronte le défilé du temps très loin-Mais, derrière, l'ombre
sur l'herbe est déposée, non point funèbre ni menaçante ou blessée, à peine sombre, à peine une ombre, si bas prix payé par l'arbre à
l'accroissement de son fruit, légère peine douce elle-même à la terre, âme de l'arbre due aux pas de la lumière...
Une personne en patience et paix tournée
vers l'aveuglant passage d'une à l'autre année,
ayant sa peine derrière elle, son regret,
et l'herbe néanmoins s'apprête, persévère,
l'espace semble illuminer sa loi sévère,
et l'astre tourne, monte et descend les degrés...
Le flambeau passe à peine plus haut que les tables, plus fidèle que nul esclave à nos soucis, taciturne incroyablement inévitable, et nous autres avec bonheur à sa
merci.
                                                       Philippe Jaccottet

SOL D'HIVERN
El pas fluix del sol als mesos d'hivern sobre l'escorça dels roures a aquesta hora se't queda descobert: el bosc fa llum, no crema mica, però revela,
immòbil, sense gaire esclat, sense espurnes, just tal vegada una cara que no parla gens
si afronta la desfilada del temps molt lluny-Però, darrere, l'ombra
sobre l'herba s'hi ha dipositat, gens ni mica fúnebre ni amenaçant o ferida, a penes
fosca, a penes una ombra, preu tan baix pagat per l'arbre a
la creixença del seu fruit, lleu pena dolça ella mateixa a la terra, ànima de
l'arbre deguda a les passes de la llum...
Una persona pacient i pacífica girada
cap a l'eixorbat pas d'un any a l'altre
disposant de la seva pena al seu darrere, el seu penediment
i l'herba tanmateix s'apresta, persevera,
l'espai sembla il·luminar la seva llei severa,
i l'astre gira, puja i baixa els esglaons...
La torxa passa a penes més amunt que les taules, més fidel que cap esclau a les nostres cuites
taciturn increïblement inevitable, i nosaltres amb felicitat a la seva 
mercè.
                                                         Ph.J.
                                        (Versió catalana : BRG)
La esperanza del condenado a muerte I/II/III (1974)
Joan Miró (L'esperança del condemnat a mort, 1974)

diumenge, 22 de gener de 2017

Philippe Jaccottet (28)

OISEAUX, FLEURS ET FRUITS

Une paille très haut dans l'aube
ce léger souffle à ras de terre :
qu'est-ce qui passe ainsi d'un corps à l'autre?
Une source échappée au bercail des montagnes,
un tison?
On n'entend pas d'oiseaux parmi ces pierres seulement, très loin, des marteaux
Toute fleur n'est que de la
Huit qui feint de s'être rapprochée
Mais là d'où son parfum s'élève je ne puis espérer entrer c'est pourquoi tant il me trouble et me fait si longtemps veiller devant cette porte fermée
Toute couleur, toute vie naît d'où le regard s'arrête
Ce monde n'est que la crête d'un invisible incendie
Je marche
dans un jardin de braises fraîches
sous leur abri de feuilles
un charbon ardent sur la bouche
Ce qui brûle en déchirant l'air rose ou par brusque arrachement ou par constant éioignement
En grandissant la nuit
la montagne sur ses deux pentes
nourrit deux sources de pleurs
Tout à la fin de la nuit quand ce souffle s'est élevé une bougie d'abord a défailli
Avant les premiers oiseaux
qui peut encore veiller?
Le vent le sait, qui traverse les fleuves
Cette flamme, ou larme inversée : une obole pour le passeur
Une aigrette rose à l'horizon un parcours de feu
et dans l'assemblée des chênes la huppe étouffant son nom
Feux avides, voix cachées courses et soupirs
L'œil :
une source qui abonde
Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas
Je crois que j'ai bu l'autre monde
Qu'est-ce que le regard?
Un dard plus aigu que la langue la course d'un excès à l'autre du plus profond au plus lointain du plus sombre au plus pur
un rapace
Ah! l'idylle encore une fois qui remonte du fond des prés avec ses bergers naïfs
pour rien qu'une coupe embuée où la bouche ne peut pas boire pour rien qu'une grappe fraîche brillant plus haut que
Vénus !
Je ne veux plus me poser voler a la vitesse du temps
croire ainsi un instant mon attente immobile
                                                     Philippe Jaccottet

OCELLS, FLORS I FRUITS
Una palla molt alta a l'alba,
aquest lleuger hàlit arran de terra:
què hi passa així d'un cos a l'altre?
Un riu escapat de la cleda de les muntanyes,
un tió?
No se senten tan sols ocells entre aquestes pedres, molt lluny, martells
Totes les flors només són
Vuit que fingeix d'acostar-se 
Però allí on el seu perfum s'alça no puc esperar d'entrar-hi és per això que em pertorba tant i em fa vetllar durant tanta estona davant d'aquesta porta tancada
Tots els colors, totes les vides neixen d'on la mirada s'atura
Aquestg món no és altre que la cresta d'un invisible incendi
Camino
Per un jardí de brases fresques
sota el seu abrigall de fulles
un carbó ardent a la boca
El que crema rebentant l'aire rosa o per brusc arrencament o per constant allunyament
Engrandint la nit
la muntanya sobre les seves dues pendents
nodreix dos rius de plors
Al capdavall de la nit quan aquest hàlit s'ha alçat una espelma de primer antuvi ha defallit
Abans dels primers ocells
qui pot encara vetllar?
El vent ho sap, que travessa els rius
aquesta flama, o llàgrima invertida: un òbol per al passant
un plomall rosa a l'horitzó un recorregut de foc
i a l'assemblea dels roures la puput ofegant el seu nom
Focs àvids, veus amagades corregudes i sospirs
L'ull:
una font abundant
Però vinguda d'on?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall
Crec que m'he begut l'altre món
Què és la mirada?
Un dard més agut que la llengua la cursa d'un excés a l'altre del més pregó al més llunyà del més ombrívol al més pur
un rapaç
Ah! l'idili encara una vegada que puja des del fons dels prats amb els seus pastors ingenus
per a res altre que una copa entelada on la boca no hi pot beure per a  res altre que raïm fresc brillant més alt que
Venus!
Ja no vull posar-me a volar més a la velocitat del temps
creure així un instant la meva immòbil espera
                                                                 Ph.J.
                                             (Versió catalana: BRG)
Resultat d'imatges de pieter brueghel
Pieter Brueghel "el Jove" (El Paradís Terrenal, 1620)