dilluns, 28 de març de 2016

Subratllats (36)

Tot se sap; és a dir, no se sap res.

                                          Pere Rovira
                                          (La finestra de Vermeer)


dimarts, 22 de març de 2016

Subratllats (35)

"As pessoas sensíveis não são capazes
De matar galinhas
Porém são capazes
De comer galinhas
O dinheiro cheira a pobre e cheira
À roupa do seu corpo
Aquela roupa
Que depois da chuva secou sobre o corpo
Porque não tinham outra
O dinheiro cheira a pobre e cheira
A roupa
Que depois do suor não foi lavada
Porque não tinham outra
«Ganharás o pão com o suor do teu rosto»
Assim nos foi imposto
E não:
«Com o suor dos outros ganharás o pão»
Ó vendilhões do templo
Ó construtores
Das grandes estátuas balofas e pesadas
Ó cheios de devoção e de proveito
Perdoai-lhes Senhor
Porque eles sabem o que fazem"

     Sophia de Mello Breyner Andresen


Les persones sensibles no són capaces
De matar pollastres
Però són capaces
De menjar pollastres
Els diners empudeguen el pobre i empudeguen
La roba del seu cos
Aquella roba
Que després de la pluja s'eixuga sobre el cos
Perquè no en té d'altra
Els diners empudeguen el pobre i empudeguen
La roba
Que després de suar no es va rentar
Perquè no en tenia d'altra
"Guanyaràs el pa amb la suor del teu front"
Així ens va ser imposat
I no:
"Amb la suor dels altres et guanyaràs el pa"
Oh venedors del temple
Oh constructors
De les grans estàtues inflades i pesants
Oh plens de devoció i de profit
Perdona'ls Senyor
Perquè ells saben el que fan

                                         S.d.M.B.A.
                           (Versió catalana: BRG)



dilluns, 14 de març de 2016

Paul Éluard (6)

RENÉ MAGRITTE

Marches de l'oeil
À travers les barreaux des formes

Un escalier perpétuel
Le repos qui n'existe pas
Une des marches est cachée par un nuage
Un autre par un grand couteau
Une autre par un arbre qui se déroule
Comme un tapis
Sans gestes

Toutes les marches sont cachées

On a semé les feuilles vertes
Champs immenses forêts déduites
Au coucher des rampes de plomb
Au niveau des clairières
Dans le lait léger du matin

Le sable abreuve de rayons
Les silhouttes des miroirs
Leurs épaules pâles et froides
Leurs sourires décoratifs

L'arbre est teinté de fruits invulnérables.

                                       Paul Éluard

RENÉ MAGRITTE

Marxes de la mirada
A través dels barrots de les formes

Una escala perpètua
El repòs que no existeix
Una de les marxes l'amaga un núvol
Una altra un ganivetàs
Una altra un arbre que es desenrotlla
Com un tapís
Sense gestos

Totes les marxes estan amagades

S'han sembrat fulles verdes
Camps immensos boscos deduïts
A les ajagudes de les rampes de plom
Al nivell de les clarianes
Dins la llet lleugera del matí

L'arena abeura llambreigs
Les siluetes dels miralls
Llurs espatlles pàl·lides i fredes
Llurs somriures decoratius

L'arbre està tenyit de fruits invulnerables.

                                              P.E.
                                (Versió catalana: BRG)


René Magritte (Modern, 1923)



diumenge, 13 de març de 2016

Subratllats (34)

Kertész hizo en 1926 un retrato de Tzara joven (con un monóculo); pero lo que observo, gracias a ese suplemento de vista que es algo así como el don, la gracia del punctum, es la mano de Tzara puesta sobre el marco de la puerta: mano grande de uñas poco limpias.

                                                                             Roland Barthes
                                                                La cámara lúcida. Nota sobre la fotografía
                                                                Ediciones Paidós, Barcelona, 1990
                                                                Traducción de Joaquim Sala-Sanahuja

Fotografia: André Kertész (Tristan Tzara, 1926)

dimecres, 9 de març de 2016

Subratllats (33)

La poesía es intuición, es premonitoria.

                                         Piedad Bonnett

Fotografia: BRG

Els avisos (1)

SOMNIS DE PLÀSTIC

Afiliats a folls projectes sense
ocell, d'estiu venem somnis de plàstic.

Antoni Vidal Ferrando (Racó de n'Aulet)

Hi ha el cel clavat i clar.
Però no l'he arribat
a tocar, de moment.
M'han fet de brac calent
i de multiplicat 
oblit, líquid com l'aigua.
Quan el sol ja no es veu,
de mi no puc partir-ne
fins que sóc infinit
com el somni a la flama.
No m'has vist? Saps qui sóc?
No m'endevines, mare?
És dissabte, ben cert,
i estic escoltant música
amb la finestra oberta
al carrer més terrible
d'aquesta nostra vida
feta amb pors solitàries.
La ciutat sembla l'ull
únic de Polifem
en el moment de perdre'l
per culpa d'una estaca
encesa i prou macabra.
Taciturn, no em mouré,
per ara, de la nit
constant, aquesta pàtria.

                                        BRG
                                        Els avisos 
                                        (Arola Editors, Tarragona, 2015)

Fotografia: Matic Zorman (World Press Photo)

dimarts, 8 de març de 2016

Natalia Ginzburg (1)

Stagioni 

Chi ha dimenticato l’inverno 
Non merita la primavera, 
Chi ha dimenticato la campagna 
Non deve camminare in città. 
La ragazza usciva sola 
E amava camminare in silenzio: 
Siccome non portava il cappello 
Riusciva sgradita alla gente. 
Le sue spalle curve e magre 
Dicevano: io non voglio nessuno; 
Io voglio soltanto 
Camminare in città. 
Chi non riconosce il volto 
Della passione, non deve 
Non deve esistere al mondo. 
La ragazza che fumava, sdraiata 
Sul divano, che taceva sola, 
Non bisogna dimenticarla 
Se pure è finito il suo tempo, 
Se il suo corpo ha dato dei figli 
Come una donna può fare. 
Chi ha veduto il cielo al tramonto 
Non deve dimenticare il mattino, 
Poiché la vita che ci è data 
È questa: morire e nascere, 
Nascere e morire, ogni giorno. 
La ragazza che usciva in silenzio 
Non c’è più, ma forse i suoi figli, 
Nati dal suo corpo, un giorno 
Vorranno uscire da soli, 
In silenzio, a sfidare la gente.

                                  Natalia Ginzburg

Estacions

Qui ha oblidat l'hivern
No mereix la primavera,
Qui ha oblidat el camp
No ha de caminar per la ciutat.
L'al·lota sortia sola
I li agradava de caminar en silenci:
Com que no duia capell
A la gent li resultava desagradable.
L'esquena torta i eixarreïda
Avisava: jo no vull ningú;
Jo sols vull
Caminar per la ciutat.
Qui no reconeix el semblant
De la passió, no ha,
No ha d'existir al món.
L'al·lota que fumava, tombada
Al divà, que callava tota sola,
No necessita d'oblidar:
Si tanmateix ha acabat el seu temps,
Si el seu cos ha dat fills
Com una dona ho pot fer.
Qui ha vist el cel a la posta
No ha d'oblidar el matí,
Perquè la vida que s'hi dóna 
És aquesta: morir i néixer,
Néixer i morir, cada dia.
L'al·lota que sortia en sllenci
Ja no hi és, però per ventura els seus fills,
Nascuts del seu cos, un dia
Ells voldran sortir sols, 
En silenci, a desafiar la gent.

                                   N.G.
                       (Versió catalana: BRG)

Subratllats (32)

No hay el para qué
Late, corazón
de pájaro o persona,
no para volar ni caer, ni tener
o perder. No hay el para qué sino el cómo, y un sentido.

A Matilda

Irene Gruss (Buenos Aires, 1950), inédito

No hi ha el per a què
Batega, cor
d'ocell o de persona,
no pas per a volar ni caure, ni tenir
o perdre. No hi ha el per a què, sinó el com, i un sentit.

I.G.
Versió catalana: BRG


Fotografia: BRG

divendres, 4 de març de 2016

Notes de dietari (53)

Per un moment reconeix l'encert de decidir de caminar i s'hi posa ell mateix com a exemple, i camina.

                                                                                                                 BRG
                                                                                                                 3-III.2016

Nathan Oliveira (Home dret amb bastó, 1959)
                                                                       

Notes de dietari (52)

No descobrir la nit fins que sigui de dia.
Després, alterar l'ordre dels factors eterns.
I a la fi residir a les escales del cel.

                                                      BRG

Fotografia: David De Vleeschauwer

Subratllats (31)

No es broma. Su padre, armador de unas cuantas barcas pesqueras, en los cuarenta hizo desaparecer algún cadáver incómodo por el método de cargarlo en la barca, atarle una piedra al tobillo y dejarlo caer por la borda en esa tumba piadosa y enorme que es el canal de Ibiza, donde las aguas que separan la península de la isla resultan más profundas: ahí se pesca la mejor gamba y los atunes rojos que dicen que están en extinción.

                                                                   Rafael Chirbes
                                                                   (En la orilla)



dimecres, 2 de març de 2016

Toni Roca (2)

DEL TEU COS INTERIOR

Una paraula viva, una fosca espurna
d'aire i vent. L'àguila penetrant,
possiblement el teu cos, i una maror
forta de cases i pobles.
                           Dona de la mar, serpent
                           vital, equilibrant el gest
                           i les onades del vi.
Impossibles tardes de cinema al carrer
de la vila -fes ara mateix un trèmol
homenatge al silenci-. Podria tornar
a estimar els pits i els anells, el
rellotge trencat, la fuita nerviosa
del restaurant... Però ets aquí per
un rar, imprecís detall de la Primavera.
El llarg viatge, el teatre buit, les
maletes llunyanes.
                              Torna, amor.
                              El vaixell i
                              la mar inicien
                              la premonició més
                              agra.

                                              Toni Roca (Acteó)
                                              Del teu cos interior (crònica de l'amor i de la misèria)
                                              Edicions Ítaca, Eivissa, 1980

Fotografia: The New Indian Express

dimarts, 1 de març de 2016

Archie Randolph Ammons (4)

Small song

The reeds give way to the wind
and give the wind away.

                              Archie Randolph Ammons

Cançoneta

Les canyes cedeixen al vent
i l'entreguen lluny.

Fotografia: Gilbert Garcin (Salvar la natura,  Sauver la nature, Saving nature, 2010)