ferit. no m'has ofés en dir-m'ho. sóc molt covard. tinc
molta por, una por obscura, confusa, i necessite ara, com mai,
l'amor acariciador de la meua esposa. em sé molt
vell, molt trist, molt covard i molt brut, abandonat pels déus
ara que més els necessite, com també necessite els meus pares
i els meus amics. escric açò amb els ulls plens de llàgrimes. perquè
plore. plore sovint. cau un altre dia, arriba una altra nit
del meu exili, un fred, us demane pietat. us demane perdó. us
demane que pregueu als déus en els quals vull creure per
qui desafià els déus i la moral amb la seua molt dissoluta vida.
puja la lluna com un extermini i em trobe sol, abandonat, però
despert, a la meua molt miserable màrfega. no sent res.
Vicent Andrés Estellés
Exili d'Ovidi
 |
| Fotografia: Pedro Vizcaíno Pina ( Constanţa, Romania) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada