dimarts, 31 de març de 2015

Antonio Colinas (1)

En los postreros días de 1832 nos encontramos con un hecho extremadamente significativo, fruto quizá de esa desesperanza que va corroyendo sus días: Leopardi escribe la última página de su diario, el Zibaldone. En esta página, obsesivamente, vuelve a aparecer la palabra nada: "Hay dos verdades en las que los hombres no creerán nunca: una es el no saber nada; la otra es no ser nada. Añadamos una tercera que depende mucho de la segunda: no tener nada que esperar después de la muerte". Son duras y lúcidas estas verdades últimas. En realidad, las palabras que cierran su Diario el día 4 de diciembre de 1832 son las siguientes: "Lo más inesperado que acaece a quien participa de la vida social, y muy frecuentemente al que envejece, es encontrarse con un mundo tal como le fue descrito y tal como él ya lo conoce y lo cree en teoría. El hombre queda atónito al ver verificada en sí mismo la regla general".
                                                         Antonio Colinas 
                                                         (Hacia el infinito naufragio)

Giacomo Leopardi
Fotografia: Italy Poets

dilluns, 30 de març de 2015

Jacques Prévert (2)

SOLEIL DE MARS

                                           A Cécile Miguel

Oranges des orangers
citrons des citronniers
olives des oliviers
ronces des ronceraies
Mystères fastueux et journaliers

La vie est belle
je me tue à vous le dire
dit la fleur
et elle meurt

Sans répondre à la fleur
l'homme traverse le jardin
l'homme traverse la forêt
sans jamais adresser la parole à son chien

Survie verte

La grenade éclate
pour la soif
la figue tombe
pour la faim
la fleur de l'artichaut
dans le ciel du matin
jette sa clameur mauve et dédaignée
Seulement pour la couleur
seulement pour la beauté

Secrets intacts
splendeur publique de l'histoire naturelle

Univers de Cécile Miguel

Elle était là
présente
dans la lumière ardente
Le paysage s'est jeté sur elle
et lui a dit
qu'elle était amoureuse de lui

C'est vrai je t'aime
a dit Cécile Miguel
et dans ses toiles
l'eau souterraine des Alpes-Maritimes
murmure qu'elle l'aime aussi.

                                                 Jacques Prévert


SOL DE MARÇ

                               A Cécile Miguel

Taronges dels tarongers
llimons dels llimoners
olives de les oliveres
romegueres dels romeguerars
Misteris fastuosos i diaris

Bella és la vida
em mato per a dir-vos-ho
diu la flor
i mor

Sense donar-li resposta a la flor
l'home travessa el jardí
l'home travessa el boscam
sense mai dirigir-li la paraula al seu gos

Verda supervivència

La magrana rebenta
de set
la figa cau
de gana
la flor de la carxofera
llença el seu clam malva i desdenyat
dins el cel del matí
tan sols pel color
tan sols per la bellesa

Secrets intactes
pública esplendor de la història natural

Univers de Cécile Miguel

Ella allí
present
dins la llum ardent
El paisatge s'ha llençat damunt ella
i li ha dit
que hi estava enamorat

És veritat t'estimo
ha dit Cécile Miguel
i per la seva roba
l'aigua subterrània dels Alps-Marítims
murmura que ella també se l'estima.

                                                           J.P.
                                                           (Versió catalana: BRG)


Fotografia: BRG

diumenge, 29 de març de 2015

Teresa de Ahumada - Santa Teresa de Jesús (1)

Versos nacidos del fuego del amor de Dios que en sí tenía

Vivo sin vivir en mí,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero.

                     GLOSA

Aquesta divina unión,
del amor con que yo vivo,
hace a Dios ser mi cativo,
y libre mi corazón;
mas causa en mí tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero.
¡Ay! ¡Qué larga es esta vida!
¡qué duros estos destierros,
a esta cárcel y estos hierros
en que el alma está metida!
Solo esperar la salida
me causa un dolor tan fiero,
que muero porque no muero.
¡Ay! ¡Qué vida tan amarga
do no se goza el Señor!
Y si es dulce el amor,
no lo es la esperanza larga;
quíteme Dios esta carga,
más pesada que de acero,
que muero porque no muero.
Solo con la confianza
vivo de que he de morir;
porque muriendo el vivir
me asegura mi esperanza,
muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero.
Mira que el amor es fuerte;
la vida, no seas molesta;
mira que solo te resta,
para ganarte, perderte;
venga ya la dulce muerte,
venga el morir muy ligero,
que muero porque no muero.
Aquella vida de arriba
es la vida verdadera:
hasta que esta vida muera,
no se goza estando viva:
muerte, no seas esquiva;
vivo muriendo primero,
que muero porque no muero.
Vida, ¿qué puedo yo darle
a mi Dios, que vive en mí
si no es perderte a ti,
para mejor a Él gozarle?
Quiero muriendo alcanzarle,
pues a Él solo es el que quiero,
que muero porque no muero.
Estando ausente de ti,
¿qué vida puedo tener,
sino muerte padecer
la mayor que nunca vi?:
lástima tengo de mí,
por ser mi mal tan entero,
que muero porque no muero.

                                             Santa Teresa de Jesús
                                             (1515-1582)

Bernini: Èxtasi de Santa Teresa


Notes de dietari (15)

És un excés el que ens agrada.
S'acumula.
És capital que al final s'esfrimola.
Com aquests mots dirigits a algú altre
que no ens escolta
ni coneixem prou bé.

                                    BRG
                                    29-III-2015

Es un exceso lo que nos gusta.
Se acumula.
Es capital que al final se desmenuza.
Como estas palabras dirigidas a alguien
que no nos escucha
ni conocemos lo suficiente.

                                             BRG
                                             29-III.2015

Haydée Politoff a La collectionneuse (1967) d'Éric Rohmer

dissabte, 28 de març de 2015

Rebecca Wolff (1)

You are perfect for me

because you're psychic
no one else could understand me
the way you

do and

I say
Drink me

I say it to you silently
but it calls forth in me

the water for you
the water you asked for

                                      Rebecca Wolff

Tu ets perfecte per a mi

perquè ets psíquic
ningú altre podria entendre'm
de la manera que tu

ho fas i

Jo dic
Beu-me

T'ho dic silenciosament
però en mi sento que neix

per a tu l'aigua
l'aigua que demanaves

                                      R.W.
                                      (Versió catalana: BRG)

Tu eres perfecto para mí

porque eres psíquico
ningún otro podría entenderme
de la manera que tú

lo haces y

Yo digo
Bébeme

Te lo digo silenciosamente
pero siento que nace dentro de mí

el agua para tí
el agua que pedías

                                      R.W.
                                      (Versión castellana: BRG)


Claudia Cardinale  - claudia-cardinale Photo
Claudia Cardinale
Fotografia: fanpop

divendres, 27 de març de 2015

Tomas Tranströmer (1)

NUEVE HAIKÚS

(Nueve haikús del hospicio de jóvenes Hällby, 1959)

Se juega al fútbol;
confusión, la pelota
va sobre el muro.

*

Ruido se hace
para espantar el tiempo,
para apurarlo.

*

Vidas mal escritas:
la belleza persiste
como un tatuaje.

*

Ladrón cazado:
con los bolsillos llenos
de setas frescas.

*

Ruidos de taller;
torres de pesado andar
al bosque asombran.

*

Se abre la puerta;
en el hospicio estamos,
en nueva era.

*

La luz se enciende:
el aviador ve manchas
de luz irreal.

*

Noche: un camión
pasa, los internados
sueñan temblando.

*

Él bebe leche
y se duerme en su celda,
madre de piedra.

                              Tomas Tranströmer
                               (15-IV-1931 # 27-III-2015)

Fotografia: BRG




dijous, 26 de març de 2015

Apollinaire (3)

Épigramme

Mon adorable jardinière
Toi qui voudrais savoir porquoi
Nul ne tape sur ton derrière
Ne sais-tu donc pas comme moi
Qu'il ne faut pas battre une femme


Et même avec une Fleur Rare oui Madame

                                                       Apollinaire

Epigrama

Meva adorable jardinera
Tu que voldries saber per què
Ningú et pega pel darrere
És que no saps doncs com jo
Que no s'ha d'apallissar una dona


Ni que sigui amb una Flor Rara sí Senyora

                                                        Apollinaire
                                                       (Versió catalana: BRG)

Epigrama

Mi adorable jardinera
Tú que querrías saber por qué
Nadie te pega por detrás
No sabes pues como yo
Que no hay que golpear a una mujer


Ni siquiera con una Flor Rara sí Señora

                                                     Apollinaire
                                                     (Versión castellana: BRG)

dimecres, 25 de març de 2015

Notes de dietari (14)

Devora l'ombra
abans del somni
arriba el foc
de ser un infant
i començar
la vida a córrer
serrell amb sexe
puig des Molins els altres la família
són les paraules
aquell silenci
que torna i torna
a venir aquí
per a explicar-se
molt clarament
per dins per fora
hem de saber
d'on provenia
cap on se'n va
el que ignorem.

                         BRG
                         6-VIII-2010

Junto a la sombra
antes del sueño
llega ya el fuego
de ser un niño
y comenzar
la vida corre
flequillo y sexo
los Molinos los otros la familia
son las palabras
aquel silencio
que vuelve y vuelve
aquí a venir
para explicarse
muy claramente
por dentro y fuera
hay que saber
de donde fue
que procedía
donde se va
lo que ignoramos.

                              BRG
                              (Versión castellana: 25-III-2015)

image not avaialable
Gerhard Richter : Abstraktes Bild, 2009 

dimarts, 24 de març de 2015

Gabriel García Márquez (1)

"Nunca supe quién me mandó un disco con los veinticuatro 
preludios de Chopin por Stefan Askenase."

                                                                       Gabriel García Márquez
                                                                       (Memoria de mis putas tristes)

Fotografia: Brassaï


dilluns, 23 de març de 2015

Josep Carner (2)

MARÇ

Oh gran frisament
              lluent!
S'acluca l'esguard,
              covard...

Ja gosa sortir
              el bri,
i va en l'aire dolç
              la pols
que fa, tortejant,
              un cant.

Damunt el més pur
              futur
que, encara, enterrat,
              s'esbat,
jo petjo camins
             divins,
oh dia roent
             de vent,
oh núvol espars
             de març!

                                Josep Carner


Fotografia: BRG

diumenge, 22 de març de 2015

Notes de dietari (13)

Ara mateix no és exactament aquest moment que passa i desapareix.
Ara mateix és una repetició d'abans que demana ser més i perdurar o finalment no haver-se hagut de justificar per haver passat massa i sense deixar prou rastre.
Ara mateix, t'ho dic per última vegada, talment ara mateix.

                                                                                                BRG
                                                                                                23-III-2015

Ahora mismo no es exactamente este momento que pasa y desaparece.
Ahora mismo es una repetición de antes que pide ser más y perdurar o finalmente no haberse habido de justificar por haber pasado demasiado y sin dejar el suficiente rastro.
Ahora mismo, te lo digo por última vez, de tal manera ahora mismo.

                                                                                                             BRG
                                                                                                             23-III-2015

Willem de Kooning (1904-1997) Collage, 1950

dissabte, 21 de març de 2015

M.Villangómez Llobet (2)

L'illa, sí, això que esguardes,
ferma i clara la terra
i el mar voltant-la -l'illa
és més que terra sola:
li cal el mar, lliurant-se
ona a ona en les ribes,
tan seu com pins o roca-;
l'illa i la primavera,
que ara per la mirada
et llisquen, a la costa
on la brisa t'agafa
els cabells, la faldilla;
aquests teus camps i onades
-també meus- que m'estimo
més quan tu no els fas ombra;
el món que en tu s'oblida
i, essent tan gran, s'oculta
rere el teu front, oh!, quina
fragància manllevada,
quina tendra bellesa,
quin cor novell per heure,
quan pels teus ulls camina?
El beus, es refugia
dintre teu. El paisatge,
avui, ets tu. La teva
ànima és qui l'engronsa,
exaltada d'un gaudi
de primavera. Fulles,
vent, sol, mar, pedra, els cerco
en la teva mirada.

                                       M.Villangómez Llobet

Fotografia: BRG

divendres, 20 de març de 2015

Ovidi (1)



I no m'ha servit de res, a mi, que he fet broma, certament, però sense cometre cap delicte, d'haver jugat més amb les Muses que amb la vida. Després d'haver suportat una multitud de perills per mar i per terra, em posseeix el Pontos, abrusat per un fred incessant. I jo, que vaig defugir sempre tota mena d'afers, i que vaig néixer per a la seguretat de l'oci, feble i incapaç d'aguantar les fatigues, ara en pateixo les més extremes; i no m'han pogut perdre ni els mars privats de ports, ni els camins divergents. El meu coratge ha estat suficient per fer front a les desgràcies; perquè el meu cos ha agafat forces d'aquest meu coratge per suportar el que amb prou feines és suportable. Mentre era arrossegat a l'atzar pel mar i la terra, trampejava amb la fatiga, el neguit i el cor atribolat; ara que ha acabat el camí i han cessat els afanys del viatge, i que he arribat al país del meu càstig, no faig altra cosa que plorar, i el devessall que raja dels meus ulls no és menys abundant que l'aigua que raja de la neu que es fon a la primavera.

                                                                                   Ovidi
                                                                       Tristes, Libre tercer, Elegia II (fragment)
                                                                       Traducció de Ferran Aguilera Puentes



Faye Dunaway, a Bonnie and Clyde (1967), d'Artur Penn

dijous, 19 de març de 2015

Josep Marí (1)

COM QUI GAUDEIX DEL VI

Tot el poc que seré daré a la nit,
l'ossada feble, el cor enamorat,
aquesta vida amb penes que he sembrat
de tan discret afecte, fondo al pit.

En absoluta fosca, sense un crit,
plegaré veles trist i resignat.
No ploreu gaire, amics, el comiat
si queda res al món del meu neguit.

Empès pels anys a l'abís o hostil paret
-entendrà mai a Déu el meu cap fred?-,
no em cal més goig que el bo que he conegut.

Com qui gaudeix del vi i li omplen el got
altra vegada, agrairé el rebrot
d'alta vida atorgada al descregut.

                                                     Josep Marí
                                                     (Respira el món)

Fotografia: BRG

dimecres, 18 de març de 2015

Notes de dietari (12)

Aprendre de les decepcions. Aprendre, sobretot, dels defectes propis i dels defectes d'altri. I considerar també les derrotes i les incapacitats dels nostres predecessors: pares, germans grans i petits, oncles i avis ja morts, persones que foren símbols, quasi ideals, durant la nostra infància.
Però no és possible parar-se per culpa de tantes incerteses, ignoràncies, forats negres, oblits...

                                                                                                                                         BRG
                                                                                                                                      18-III-1996



Fotografies: BRG

dimarts, 17 de març de 2015

Cristóbal Serra (1)

"Hiciste bien en librarte de la letra muerta y en tornarte perezoso mental. Está prescrita cierta pereza, necesaria para la salud del espíritu. El que no sigue la prescripción será presa de enfermedad contagiosa. Guarda, pues, intacta tu pereza, consciente de que te estás preservando."
                                                                                             Cristóbal Serra
                                                                                             (Diario de signos)

Fotografia: www.fronterad.com

dilluns, 16 de març de 2015

Jacques Prévert (1)

PARIS AT NIGHT

Trois allumettes une à une allumées dans la nuit
La première pour voir ton corps tout entier
La seconde pour voir tes yeux
La dernière pour voir ta bouche
Et l'obscurité tout entière pour me rappeler tout cela
En te serrant dans mes bras.

                                                   Jacques Prévert

PARIS AT NIGHT

Tres mistos encesos d'un en un a la nit
El primer per a veure el teu cos sencer
El segon per a veure els teus ulls
El darrer per a veure la teva boca
I l'obscuritat sencera per a recordar-me'n de tot això
Estrenyent-te en els meus braços.

                                                        J.P.
                                                        (Versió catalana: BRG)

PARIS AT NIGHT

Tres cerillas de una en una encendidas por la noche
La primera para ver todo tu cuerpo
La segunda  para ver tus ojos
La última para ver tu boca
Y la oscuridad entera para acordarme de todo esto
Estrechándote en mis brazos.

                                                             J.P.
                                                             (Versión castellana: BRG)

Catherine Deneuve a "Belle de jour" (Luis Buñuel)

diumenge, 15 de març de 2015

Pierre Moïse Célestin (1)

Grisaille

Fleurissent les pierres 
dans le vide

Des lumières creuses où le 
temps

Sonne le glas des 
blessures ouvertes

L'écho de nos abîmes 
traverse la ville

ville flottante ville 
sismique bavant

Et écumant dans les plis 
de nos gestes

Je garde mes étoiles et 
mes débris

Pour le songe des fleurs 
hybrides

Cette entaille au coin de 
l'œil gauche

Signe le suicide des 
bougies étourdies

Mon lit est une barque il 
n'a pas résisté

Au naufrage de tes 
cheveux

Ma bouche voyageuse 
cherche des repères

Sous ta jupe ce pays de 
gouffre inondé

Des yeux envahissent ma 
face

Et mon double un leurre 
sur la carte du vent

Je réclame ma présence 
multiple

Dans d'autres lieux 
d'autres cœurs

Difficiles à traverser

Et pour la clarté de l'eau

Les scories et les bijoux 
anonymes

J'offre ma nudité aux 
regards des femmes

Belles en temps de pluie 
et de violence muette

Car de mon coït idolâtre 
une île est née

Dans l'errance et la 
grisaille des saisons 
ensoleillées
                                                                                         
                                                                                       Pierre Moïse Célestin

Grisalla

Floreixen les pedres
al buit

Llums enclotades on el
temps

Sona el toc de morts de les
ferides obertes

L'eco dels nostres abismes
travessa la ciutat

ciutat flotant ciutat
sísmica bavejant

I escumant en els plecs
dels nostres gestos

Guardo les meves estrelles i
les meves deixalles

Per al somni de les flors
híbrides

Aquest senyal al racó de
l'ull esquerre

Firma el suïcidi de les
espelmes eixelebrades

Sota la teva falda aquest país d'
avenc inundat

Ulls envaeixen la meva
cara

I el meu doble una enganyifa
sobre la carta del vent

Reclamo la meva presència
múltiple

En altres llocs
altres cors

Difícils de travessar

I per la claredat de l'aigua

Les escòries i les joies
anònimes

Ofereixo la meva nuesa als
esguards de les dones

Belles en temps de pluja
i de violència muda

Ja que del meu coit idòlatra
una illa n'ha nascut

En el vagareig i la
grisor de les estacions
assolellades

                                          P.M.C
                                          (Versió catalana: BRG


Diana vistiéndose, Alexéi Venetsiánov. 1840
Aleksei Venetsiànov: Diana vestint-se, 1840

dissabte, 14 de març de 2015

Notes de dietari (11)

L'oli del bes ardent, cap a molt endarrere.
Que tard s'ha fet, de sobte. Em desespera
la mort del silenci. Seré, sols si era.

                                                         BRG
                                                         14-III-1996

Fotografia: BRG

divendres, 13 de març de 2015

Vicente Valero (2)

COMPAÑEROS DE VIAJE

Islas hay muchas, sí, pero ninguna nuestra.
Flotan remos, zapatos, medusas. (Ni siquiera
el mar tuvo su día, ni dónde caerse muerto
aquella noche). Ah, los ojos del ahogado.

Detrás del muro blanco de Troya, qué esperabas.
Flotan ruedas, cenizas. Y en la isla de Circe,
dormías cuando fuimos transformados en cerdos.
Sin piedad en los versos brillantes del poeta...

Después de lo que hicimos por ti, enaltecidos,
encaramados, sucios, de un lado para otro.
Y encima nos pedías rigores imposibles:
abstenernos de carne de vaca, qué locura.

Islas hay muchas, sí, pero ninguna nuestra.
(Estás y no te vemos. Te vemos y no estás).
¿Qué destino era el tuyo este en el que tuvimos
nosotros que sufrir escarnio, miedo y muerte?

                                                             Vicente Valero
                                                              (La canción del distraído)

COMPANYS DE VIATGE

D'illes n'hi ha moltes, sí, però no cap de nostra.
Rems que suren, sabates, meduses, (Ni tan sols
la mar tingué el seu dia, ni on caure's del tot morta
aquella nit). Ai las, els ulls són d'ofegat.

Rere el mur blanc de Troia, que hi esperaves, què?
Rodes que suren, cendra. I era a l'illa de Circe,
dormies quan vem ser tots transformats en porcs.
Sens pietat els versos brillantots del poeta...

Després del que per tu, enaltits, vàrem fer,
encimerolats, bruts, des d'un costat a l'altre.
I a més ens demanaves impossibles rigors:
abstenir-nos de carn de vedella, quin boig.

D'illes n'hi ha moltes, sí, però no cap de nostra.
(Tu hi ets i no et veiem. Te veiem i no hi ets).
Quin era el teu destí aquest que vam haver
nosaltres de patir escarni, por i la mort?

                                                               V.V.
                                                               (Versió catalana: BRG)

Diego Velázquez: "Cap de cérvol" (1626-27)

dijous, 12 de març de 2015

Vicent Andrés Estellés (4)

SPIRITUAL

                                      (De Selma a Montgomery, 1965)

Mira, Jahvé,
la dolorosa i estellada glòria,
els pelegrins de fatigada pols,
la perseguida voluntat de salm.

Mira, Jahvé,
el cansament, la velledat, la pena.
Despenja el dia en les parets extenses
les teranyines de la llum i l'ombra.

Mira, Jahvé,
ossos invictes de pietós origen,
el trist dinar escudellat que es gela,
fustes del llit que en el silenci cruixen.

Mira, Jahvé.

                                   Vicent Andrés Estellés
                                 

Fotografia: Spider Martin

dimecres, 11 de març de 2015

FIAMA HASSE PAIS BRANDÃO (2)

POEMA PARA A PADEIRA QUE ESTAVA A FAZER PÃO
ENQUANTO SE TRAVAVA A BATALHA DE ALJUBARROTA

Está sobre a mesa e repousa
o pão
como uma arma de amor
em repouso

As armas guardam no campo
todo o campo
Já os mortos não aguardam
e repousam

Dentro de casa ela aguarda
abrir o forno
Ela em mão que prepara
o amor

Pelos campos todos armas
não repousam
mais os mortos
ter amor

Sobre a mesa põe as mãos
pôs o pão
Fora de casa o rumor
sem repouso

Ela agora abre o fogo
para o pão
em repouso ela ouve os mortos
lá de fora

Lá de fora entram armas
os homens
As mãos dela não repousam
acolhem

Sobre a mesa pôs o pão
arma de paz
Contra as armas da batalha
arma de mão

Contra a batalha das armas
não repousa
Caem contra a mesa os mortos
contra o forno

Outra paz não defende ela
que a do pão
Defende a paz que é da casa
e das mãos

                                    FIAMA HASSE PAIS BRANDÃO


POEMA PER A LA PANADERA QUE ESTAVA FENT PA
MENTRE ES LLIURAVA LA BATALLA D'ALJUBARROTA

És dalt la taula i reposa
el pa
com una arma d'amor
en repòs

Les armes guarden el camp
tot el camp
Ja els morts no esperen
i reposen

Dins la casa ella espera
obrir el forn
la mà en la preparació
de l'amor

Els camps de totes les armes
no reposen
però els morts
tenen amor

Dalt la taula hi posa les mans
hi posa el pa
Fora de la casa la remor
sense repòs

Ella ara encén el foc
per al pa
en repòs ella sent els morts
allà defora

Allà defora entren armes
en els homes
Les mans d'ella no reposen
acullen

Dalt la taula hi posa el pa
arma de pau
Contra les armes de la batalla
arma de mà

Contra la batalla de les armes
no reposa
Cauen contra la taula els morts
contra el forn

Altra pau ella no defensa
que la del pa
Defensa la pau que és de la casa
i de les mans

                                                        
                                          FIAMA HASSE PAIS BRANDÃO
                                    (Versió catalana: BRG)

Salvador Dalí: "La cistella del pa"