Vienes herida, Niebla, de escombros y de hambre...
Rafael Albert, Retornos de lo vivo lejano
Cans sense nom, amb orelles gebrades,
desfilen lentament -com si ignoressin
els lladrucs de la por-, escala amunt,
a la recerca d'un replà més tebi.
La gent de casa nostra
-tots arraulits en un racó-
oíem passos remotíssims,
xipolleig de sabates en la boira
del carrer. Al celobert
s'havia fos, com l'alè en un mirall,
un impalpable vel de llum rosada.
Teixidors, artesans de casa nostra
inútilment trenàvem, amb dits balbs,
teranyines de son o de concòrdia.
A les golfes, tancades amb pany i clau, la mort
aixecava la pols de tants anys impassibles.
Només llunyans poetes ens parlaran, potser,
amb veu molt baixa, en una freda nit
callada, en una fosca interminable
-quan el vent s'ha adormit al cimal dels xiprers
i la boira s'aclofa a endolades planures.
Homes que encara guarden, a la pell, el senyal
del sol i, entorn del cap,
la música dels mots com una aurèola.
Homes que han entonat, per viles i cataus,
el salm amarg de la desesperança.
Amb ells, hem dit que no, tantes vegades!
Però encara desfilen, lentament,
records que deixen un filet de sang,
allargassades ombres d'un ahir moribund,
gossos perduts, amb gebre a les orelles...
Jordi Pàmias
Temps empresonat (1973)
 |
| Fotografia: Josep Vicens (Cans eivissencs) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada