dissabte, 31 de gener de 2015

Acabant gener

ACABANT GENER

La soledat, en companyia,
troba el raig de la lluna, ferm,
que mamoteja blancor d'alta
desmesura, tristesa i brill.
Tot el silenci vol parar
de caure com un embriac
sense llibertat ni destí.
Els mots i, abans, l'errata gran,
el vaticini del teu cos
que encara en somnis jo m'estimo,
a mesura que el vaig perdent
al fons d'un pou pregó i sedec.
Tal un crit en el laberint,
la porta de sortir-ne, closa.
Sense esperaça, la nuesa.
Sense puresa, el vent del temps.
Perquè ella ha estat l'abandonada,
la pobresa a la nostra casa,
allunyament la poesia:
perquè perdràs, si l'has guanyada.
Les coses, potser aquesta vida,
tot el que no sabrem, se'n va;
tot el que volem, recomença.
La bellesa és com el desig
que negre torna prop del vell
esbocament de l'alegria.
Aporta els mots perduts, a posta,
i els escomet la gargamella,
la teva, la nostra, escanyada
a un túnel fosc i interior.
Contrari camí cap on vas,
si no véns més per on venies.
Homes que en el silenci moren
quan els abandonem, fills d'illa,
platges de còdols i les ànimes
buscant la fi de l'horitzó.
És, cadascú, tothom, i els altres,
tapades ombres per la llum,
estances noves, descobertes
enmig d'estranyeses confuses.
Conec l'oblit dels meus records
llençats al cau de la nit aspra
i llarga com un protocol
del desesper continuat.
Tot és de tots i res de franc.
Tot és de la fragilitat.
L'amor és de color vermell
i la vergonya sembla crosta
de quan érem infants i cecs,
futur passat en el present.
Si escric, la punyida, el misteri,
la confraternització...
I no hi haurà d'haver més por,
si escric més, quan desapareguis,
quan t'assemblis. bella, a la mort.

                                                     BRG
                                                     31-I-2012


Fotografies: BRG

Fernando Arrabal (1)

Méditation au bord de l'eau

                                                                                Pour Chan Ky Yut



Le noyé danse au fil des eaux

Sous le saule qui le caresse.

L'homme passe entre les roseaux

Et semble en proie à la paresse.



Il ne peut plus voir le nuage

Qui dessine des barbes blanches

Il n'est plus qu'un corps qui surnage

Ou qui dérive entre les branches.



La forêt se devine au loin

Sous une gaze de lumière.

Il ne sera bientôt qu'un point

Qui disparaît dans la poussière.



La roche surplombe la rive

Et l'herbe croît le long des berges.

On n 'entend plus la voix naïve

Des oiseaux dans les hauteurs vierges.





Le vent s'est tu et se souvient

De tant de cortèges funèbres.

Mais l'homme est seul et rien ne vient

L'accompagner dans les ténèbres.



Le silence pèse sur l'eau.

Le temps trône sur sa balance.

Il n'est pas de meilleur tombeau

Que celui où l'on flotte et danse.



Que d'Ophélies s'en sont allées

Lovées dedans leurs tresses blondes !

Mais l'homme ignorait les allées

Qui mènent au meilleur des mondes.



Il est parti sans faire cygne

Dans le paysage serein.

On ne sait ce que la mort signe

Dans ce tableau au bord du rien.

                                            Fernando Arrabal


Meditació a la vora de l'aigua

                                                                       Per a Chan Ki Yut



L'ofegat balla al pic de les aigües

Sota el salze que l'acarona.

L'home passa entre els canyissos

I sembla emproat a la peresa.


No pot veure més el núvol

Que dibuixa barbes blanques.

Sols és un cos que sura

O que deriva entre les branques.


El bosc s'endevina al lluny

Sota una gasa de llum.

Aviat sols serà un punt

Que desapareix dins la pols.


La roca domina la riba

I l'herba neix  al llarg dels marges.

No se sent més la veu càndida

Dels ocells a les altures verges.


El vent ets tu i se'n recorda

De tants de fúnebres acompanyaments.

Però l'home és sol i res no ve

A acompanyar-lo a les tenebres.


El silenci pesa sobre l'aigua.

El temps es dóna to a la seva balança.

No hi ha millor tomba

Que aquella on hom balla i dansa.


Quantes Ofèlies se n'han anat

Cargolant-se dins les trenes rosses!

Però l'home ignorava les onades

Que duen al millor dels móns.


Se n'ha anat sense fer de cigne

En el paisatge serè.

No se sap el que la mort  firma

En aquesta pissarra a la vora del no res.

                                                                F.A.
                                                                (Versió catalana: BRG)






Fernando Arrabal
(Fotografia: newperformancestheatreblogspot.com.es)




divendres, 30 de gener de 2015

Denise Desautels (1)

Le sursis


La nuit monte vaste, vraie

sans alibi ni mémoire.



On est là, on attend

parmi juillet ou janvier
le verdict — long désert
laissé au hasard. Or, la main, la voix
urgentes se lèvent, s’étreignent
vivre au présent, vivre
au bord d’une confidence
inachevée.

Dans le souffle — la nuque 
en sursis — quelque chose
d’ultime, une douceur d’aube.

Et de nouveau la nuit

sur la chair vive.

                                    Denise Desautels


La pròrroga


La nit puja vasta, verdadera
sense coartada ni memòria.

Hi som allí, esperem
enmig de juliol o de gener
el veredicte, llarg desert
deixat a l'atzar. O, la mà, la veu
urgents s'alcen, s'estrenyen
viure el present, viure
a la vora d'una confidència
inacabada.

En l'hàlit -el clatell
en pròrroga- alguna cosa
última, una dolcesa d'alba.

I de nou la nit
sobre la carn viva.

                                     D.D.
                                     (Versió catalana: BRG)


Fotografies: BRG

Adonis (1)

Miroir d’un tyran


Épi par épi,
N’en laissez aucun…
Cette moisson est notre paradis retrouvé,
Notre pays à venir.
Déchirez les cœurs avant les poitrines,
Arrachez les racines,
Changez cette glèbe
Qui les a portés.
Effacez un temps, qui a narré leur histoire,
Effacez un ciel qui s’est incliné sur eux,
Épi par épi,
Afin que la terre revienne
À son état premier…
Épi par épi…
                                                       Adonis

Mirall d'un tirà

Espiga per espiga,
No deixar-ne cap...
Aquesta sega és el nostre paradís retrobat,
El nostre país futur.

Lacerar els cors endins dels pits,
Arrabassar les arrels,
Canviar aquesta gleva
Que els ha dut,
Esborrar un temps, que ha narrat la seva història,
Esborrar un cel que s'ha vinclat sobre ells,
Espiga per espiga,

A fi que la terra torni
Al seu estat primer...

Espiga per espiga...

                                                         Adonis
                                                        (Versió catalana: BRG)


Scott Scheidly (Retrat de Kim Jong.Il)

dijous, 29 de gener de 2015

Pere Gimferrer (1)

Són del llampec les paraulades negres
i les veiem a l'horitzó de sarja.

                                                 Pere Gimferrer
                                                 (El castell de la puresa)



Fotografies: BRG




Carles Miralles (3)

M'agradaria
poder somniar el futur sense la nosa
de tantes coses passades -l'odi
a l'enemic, la glòria, la por i la misèria.
Poder tornar-me a fer cada dia.
Que la mort se m'endugués, quan se m'endugui,
ben acabat de néixer, amb la sorpresa,
sempre renovellada, del món
al cor i als ulls, a les mans, encara
no paraula; no ja preparat
i amb l'equipatge, havent estudiat
el discurs que em justifiqui amb molta cura.
Ans amb el goig del dia que em robaran
pels segles dels segles, això sí.
Un cop jo hagi sabut dir què veuen,
quan hagi estès les robes
de color dels sentits, dels sentiments,
que em robi els ulls, que em robi
el cor, que em robi
les mans, la mort, si és que pot fer-ho.
Mai no sadolls de vida, sempre
seran aquí, els meus ulls, amb la vida,
tot i que jo segur que hauré mort, algun dia.

                                                         Carles Miralles (1944-2015)
                                                         (Manual de cosmologia)

Carles Miralles (2)

Il fait ce que je voudrais faire
si j'avais quatre dromedaires.
Apollinaire

És terrible, amic Apollinaire,
haver de viure, i no tenir
ni l'esperança de quatre dromedaris,
amic Apollinaire.
                             I no poder
recórrer el món amb quatre dromedaris,

i amb una intranscendent
però dolça
                   inclinació al decadentisme.

Amic meu,

Guillaume,

entranyable.

                                                            Carles Miralles (1944-2015)
                                                            (La terra humida)

Fotografia: Ainara García Azpiazu - fotonatura.org (Família de dromedaris al desert d'Erg Chigaga, Marroc)

Carles Miralles (1)

MIGDIA A LA PLAÇA

Coloms. I el vent que sembla, violent,
que no els deixa volar amunt, i el sol
tan fort. Tot vermell i gris i plomós
arran mateix dels teus ulls, tu que tems
l'encontre amb les ales aquí a la plaça
deserta i et sents als llavis la sorra
d'una angoixa que t'és ferro a les cames.
Ensalives, boca closa, la por
que t'empasses. Però el soroll del trànsit
reprèn i et salva: camines i ells volen.

                                                            Carles Miralles (1944-2015)
                                                            (La ciutat dels plàtans)

Fotografia: BRG

j'ai deux amours







On dit qu'au delà des mers
Là-bas sous le ciel clair
Il existe une cité
Au séjour enchanté
Et sous les grands arbres noirs
Chaque soir
Vers elle s'en va tout mon espoir
J'ai deux amours
Mon pays et Paris
Par eux toujours
Mon cœur est ravi
Manhattan est belle
Mais à quoi bon le nier
Ce qui m'ensorcelle
C'est Paris
C'est Paris tout entier
Le voir un jour
C'est mon rêve joli
J'ai deux amours
Mon pays et Paris
Manhattan est belle
Mais à quoi bon le nier
Ce qui m'ensorcelle
C'est Paris, c'est Paris tout entier
Le voir un jour
C'est mon rêve joli
J'ai deux amours
Mon pays et Paris

                                  Géorges Koger et Henri Varna

Diuen que més enllà dels mars
Allà baix sota el cel clar
Existeix una ciutat
De sojorn encantat
I sota els grans arbres negres
Cada vespre
Cap a ella se n'hi tota la meva esperança

Tinc dos amors
El meu país i París
Per ells sempre
El meu cor embadaleix
Manhattan és bella
Però per què negar-ho
Allò que m'embruixa
És París
És París tot sencer

Veure'l un dia
És el meu somni joliu
Tinc dos amors
El meu país i París

Manhattan és bella
Però per què negar-ho
Allò que m'embruixa
És París, és París tot sencer

Veure'l un dia
És el meu somni joliu
Tinc dos amors
El meu país i París
                                  G.K. i H.V.
                                  (Versió catalana: BRG)

Madeleine Peyroux (portada del seu disc Careless love)


                                    

dimecres, 28 de gener de 2015

Michel Houellebecq (2)

Le temps sur Venise est bien lourd
Et je te sent un peu nerveuse:
Calme-toi un peu, mon amour,
Je te lécherai les muqueuses.

Il y aura des années à vivre
Si nous restons des enfants sages;
Nous pouvons aussi lire des livres:
Regarde, mon amour, c'est l'orage.

J'aime ton goût un peu salé,
J'en ai besoin deux fois par jour;
Je me laisse complètement aller:
Regarde, c'est la mort, mon amour.

                                             Michel Houellebecq

El temps sobre Venècia és ben feixuc
I et sento un poc nerviosa:
Calma't una mica, amor meu,
Et lleparé les mucoses.

Hi haurà anys per a viure'ls
Si restem savis infants;
També podem llegir llibres:
Mira, amor meu, és la tempestat.

M'agrada el teu gust un poc salat,
En tinc necessitat dos cops al dia;
Em deixo completament anar:
Mira, és la mort, amor meu.

                                             M.H.
                                             (Versió catalana: BRG)

Tiziano Vecellio - Violante (La Bella Gatta)
Known in English as Titian was an Italian painter, the most important member of the 16th-century Venetian school. He was born in Pieve di Cadore, in the Republic of Venice. During his lifetime he was often called da Cadore, taken from the place of his birth.
Recognized by his contemporaries as “The Sun Amidst Small Stars” (recalling the famous final line of Dante’s Paradiso), Titian was one of the most versatile of Italian painters, equally adept with portraits, landscape backgrounds, and mythological and religious subjects.
His painting methods, particularly in the application and use of color, would exercise a profound influence not only on painters of the Italian Renaissance, but on future generations of Western art.
During the course of his long life, Titian’s artistic manner changed drastically but he retained a lifelong interest in color. Although his mature works may not contain the vivid, luminous tints of his early pieces, their loose brushwork and subtlety of polychromatic modulations are without precedent in the history of Western art.
He continued to accept commissions to the end of his life. Titian was (depending on his unknown birthdate) probably in his late eighties when the plague raging in Venice took him on 27 August 1576. He was the only victim of the Venice plague to be given a church burial.
Immediately after Titian’s own death, his son and assistant Orazio died of the same epidemic. His sumptuous mansion was plundered during the plague by thieves.
Tiziano Vecellio - Violante (La Bella Gatta)

J.V. Foix (1)

J.V. Foix (Sarrià, 28 de gener de 1893 - Barcelona, 29 de gener de 1987)


No crec perir puix que el traspàs ignor,
Mes de qui mor cobeig l'allunyament;
En goig de carn als límits só present,
I aures i dolls són precs i cants d'amor.

Si pels asfalts acceler el motor
-I pens en tu-, tal pels espais, rabent
-Pens en la mar-, m'evadesc indolent
Sense compàs ni hangar, palma ni llor.

De l'insegur faig alberg, i quan sall
Pel cim neulós o per pregona vall,
A cara i creu conjur atzar i sort.

Del temps captiu, l'instant m'és dolç conhort,
Visc de la Mort i Ella m'exalta, etern
Davant la mar, o en borrasca d'hivern.

dimarts, 27 de gener de 2015

Claudine Bertrand (7)

MÉMOIRE DU BÉNIN


Une route se souvient
de secrets indicibles
te prie à travers sable rugueux
et pierres sauvages
de ne rien occulter
Silhouette noire
dans le vert paysage
tu te glisses en de brefs instants
comme serpent de l’Éden
pour faire surgir les mots
Je lis l'inaccessible poème
au coeur des racines
dans tes yeux inconsolables





Les tourments du vent
se font entendre
avec fracas
comme la voix sans fin
des esclaves à Ouidah
Elle résonne encore
près de la porte de Non-Retour
se mêlant aux chants
aux soupirs du Bénin
qui refusent de se taire
La langue étrangère
boit à la lisière de l’intime
langue en désirance
se fait jour
contre toute attente
à  l’aube d’une nouvelle odyssée





Langue contre langue
pour faire respirer le poème
d’heure en heure
l'œil du tigre
te supplie de ne rien oublier
son corps d’ivresse
déjoue toute langue
Parfum d’ailleurs
dans les zones haute tension
on fait fi des conventions
pour forger un espace de liberté
en terre d'errance

                                                         Claudine Bertrand

MEMÒRIA DEL BENÍN

Un camí recorda
secrets indicibles
et prega a través d'arena rugosa
i pedres salvatges
que no ocultis res

Silueta negra
en el verd paisatge
t'hi esmunyeixes en breus instants
com serp de l'Edèn
per a fer sorgir els mots

Jo llegeixo l'inaccessible poema
al cor de les arrels
dels teus ulls inconsolables



Els turments del vent
es deixen sentir
amb fracàs
com la veu sense final
dels esclaus de Ouidah

Encara ressona
prop de la porta de No-Retorn
mesclant-se als cants
als sospirs del Benín
que rebutgen de callar-se

La llengua estrangera
beu al voraviu de l'íntima
llengua en delera
es fa de dia
contra tota espera
a l'alba d'una nova odissea



Llengua contra llengua
per a fer respirar el poema
d'hora en hora
l'ull del tigre
et suplica de no oblidar res
el seu cos d'embriaguesa
desbarata tota llengua

Perfum d'un altre lloc
a les zones alta tensió
uix se'n fa de les convencions
per a forjar un espai de llibertat
en terra de vagareig

                                                  C.B.
                                                                   (Versió catalana: BRG)

Porta del No-Retorn, a la ciutat beninesa d'Ouidah (fotografia: misosoafrica.files.wordpress.com)



Claudine Bertrand (6)

LA NOMADE                                 À Louky
Femme de la désirance
tout feu tout flamme
aux mains de paysage
grandissent en elle
des cantiques et des chants
qui raniment le vivant
Si le ciel «bougonne» de gros nuages
elle ricane à qui mieux mieux
marche par les sentiers par les forêts
sur la terre du sanglier
jusqu’à la source
et son souffle y puisera
sa dose d’ivresse
Toute à ses racines
femme enrobée de soleil
jamais rassasiée
elle boit l’eau du ruisseau
le trop-plein de vie
pieds et mains
gorgés de sang
elle sème des herbes
de toutes espèces
Une huppe se pose
sur son épaule
elle l’enjôle mieux que quiconque
femme de l’Amourachure
elle renouvelle les souches
avec pour vertige
une langue qui bourgeonne
Claudine Bertrand
LA NÒMADA                                       
                                                            A Louky
Dona de la desitjança
tot foc tot flama
a les mans de paisatge
en ella engrandeixen
càntics i cants
que revifen el vivent

Si el cel "remuga" gruixuts núvols
ella se'n mofa com qui més
camina pels senders pels boscos
sobre la terra del senglar
fins a la font
i el seu bufec en poarà
la seva dosi d'embriaguesa

Tota en les seves arrels
dona recoberta de solell
mai atipada
ella beu l'aigua del rierol
el massa-ple de vida
peus i mans
empatxats de sang
sembra herbes
de totes les espècies

Una puput es posa
a la seva espatlla
ella l'entabana millor que ningú
dona de l'Enamoriscament
ella renova les rabasses
amb destinació al vertigen
una llengua que borrona
                                                 C.B.
                                                 (Versió catalana: BRG)
Grace Kelly i Ava Gardner, a Mogambo (1953), dirigida per John Ford

dijous, 22 de gener de 2015

Claudine Bertrand (5)

LE CORPS EN TÊTE
Un peu de nuit s’attarde à nos pieds
comme un reste de nos paroles.
Le corps est une signature enfantine
depuis longtemps oubliée.
Quelqu’un piétine le givre craquant
des lettres.
***
Quelqu’un tire un rideau et voilà
qu’apparaît la fêlure du monde.
C’est un cheveu sur l’œil.
C’est une lézarde au milieu de la langue.
Un vieux foyer bordé de dents.
***
L’ombre du ciel se frotte contre toi.
Tu es le contre jour qui passe
à côté du présent.
Elle rassemble ses doigts. Elle en fait un bouquet. Elle four-
re cela d’un coup dans ta bouche. Elle veut que tu suces le goût du temps.
***
Peut-on offrir toute la profondeur
d’un coup de surface? Il y a des seins
dans le toucher, des cœurs dans la pulpe.
Celui qui aime n’a qu’un désir :
violer les règles du je.
***
Quand la respiration devient la langue
du silence, je souffle un peu plus fort.
Tu ne vois peut-être que ma buée.
Tu lèches ma pensée en l’air.
***
Elle accueille de toute sa peau
des signes que son corps déchiffre
en dessous. Les grands mots du désir
coulent dans l’invisible. Elle écoute
cette longue phrase pénétrante.
***
Le poème est une aventure à
mener pour lui.
Son mouvement absorbe celui
de la vie. Il rend sensible
la peau du silence.
***
Comme dans un tableau, les personnages
sont des couleurs,
donc de la matière vivante.
Leur sexe n’est pas sexuel,
il est l’ombre de la chair.
***
Le réel se rêve dans l’écriture,
c’est ainsi que le sang se réalise
dans la main.
Plus tard, on ne sait où est l’entrée
du miroir, ni de quel côté l’image,
de quel côté le corps.
***
Tes yeux ont touché ma figure.
Peut-être n’étais-je que leur projection,
peut-être les avais-je créés afin
d’être vue telle que je le veux.
Ainsi soit-il, dit le lecteur qui, toujours,
dit la vérité.
Regarder vers le passé est une manière
de creuser dans la direction de la source,
mais aucune âme n’a de lèvre pour
faire venir l’eau. Il ne nous reste
par conséquent qu’à faire venir les larmes.
Elles seules donnent un fond au visage et
dissipent l’illusion.
L’Atelier des Brisants
                                                    Claudine Bertrand

EL COS AL CAPDAVANT
Una mica de nit s'entreté als nostres peus
com una romanalla de les nostres paraules.
El cos és una signatura infantil
després de molt de temps oblidada.

Algú pica de peus al gebre cruixint
lletres.

***

Algú estén una cortina i heus aquí
que apareix l'esquerda del món.
És un cabell sobre l'ull.

És una fesa enmig de la llengua.
Un vell fogall vorejat de dents.

***

L'ombra del cel et frega.
Ets la besllum que passa
pel costat del present.

Aplega els seus dits. En fa una tofa. L'entatxona
d'un cop a la teva boca. Vol que xuclis el gust del temps.

***

Es pot oferir tota la fondària
amb un cop superficial? Hi ha sines
en el tocar, cors a la polpa.

Qui estima sols té un desig:
violar les regles del jo.

***

Quan la respiració esdevé la llengua
del silenci, jo bufo una mica més fort.
Tu tal vegada sols veus el meu baf.

Llepes el meu pensament a l'aire.

***

Ella acull arreu de la seva pell
senyals que el seu cos desxifra
part dessota. Els grans mots del desig
s'escorren en l'invisible. Ella escolta
aquesta llarga frase penetrant.

***

El poema és una aventura
que a ell el condueix.

El seu moviment absorbeix el
de la vida. Torna
sensible la pell del silenci.

***

Com en un quadre, els personatges
són colors,
per tant matèria viva.

El seu sexe no és sexual,
és l'ombra de la carn.

***

El real se  somia a l'escriptura,
és així com la sang es realitza
a la mà.

Més tard, no se sap on és l'entrada
del mirall, ni de quin costat la imatge,
de quin costat el cos.

***

Els teus ulls han tocat la meva figura.
Tal vegada jo sols n'era la seva projecció,
tal vegada jo els havia creat a fi
de ser mirada tal com ho vull.

És així, diu el lector, qui, sempre,
diu la veritat.

***
Mirar cap al passat és una manera
d'aprofundir en la direcció de la font,
però cap ànima no té llavi per
a fer-hi venir l'aigua. No ens queda
com a conseqüència més que fer-hi venir llàgrimes.

Sols elles  li donen un fons al semblant i
dissipen la il·lusió.

L'Obrador dels Rompents

                                                             C.B.
                                                             (Versió  catalana: BRG)

Claudine Bertrand